JO: Alguns nens del cole em diuen que com sóc al·lèrgic no puc ser fort. Com em veuen prim es pensen que no tinc força però no és veritat!!
LA MEVA MARE: I tan que no ho és!! El Pau, “gràcies” a l’al·lèrgia porta una alimentació molt sana, ja que està obligat a no menjar porqueries. Quina sort!! Bé, són nens i no li hem de donar més importància però potser fets com aquests reflecteixen que hi ha falta d’informació sobre les al·lèrgies, en especial de les al·lèrgies alimentàries exceptuant la del gluten. Els celíacs s’han espavilat i actualment podem trobar menjar sense gluten en molts supermercats i botigues, però és díficilíssim trobar productes (sobretot referits a les postres) que no continguin ou o proteïna de vaca en cap dels seus formats i si ets al·lèrgic a les dues coses alhora ja ni t’ho explico.... Els que en sou ja ho sabeu. A nosaltres sovint ens passa que el record que li queda a la gent és que el Pau és al·lèrgic al gluten (justament la única al·lèrgia que no té), és com si la deducció fos que si tens al·lèrgia als aliments ets al·lèrgic al gluten. I jo crec que això ve donat perquè als mitjans de comunicació es parla més del gluten que de les altres al·lèrgies. Falta ampliar la informació sobre els altres aliments. La majoria de restaurants no estan preparats, el personal no en té ni idea del que els hi parles i sovint et miren de mala gana quan els hi preguntes com està fet un menjar. Dos excepcions que nosaltres hem trobat: el restaurant d’IKEA on tenen un llibre amb els ingredients de tots els plats i la gelateria Häagen Dazs on els encarregats reben formació en aquest àmbit, així en Pau s’ha pogut delectar amb els seus sorbets. (Tot i que cada vegada que hi anem ho tornem a preguntar per si de cas ho han canviat. S’HA DE SER PREVINGUT!!)
També falta informació sobre els símptomes ocasionats per l’al·lèrgia als aliments i falta formació que sovint és suplerta per les bones intencions. Aquesta formació hauria de ser obligatòria per tot el personal de les escoles, sobretot els de menjador (cuiners i monitors). I per què? Doncs en primer lloc perquè la rapidesa en l’actuació pot ser essencial en casos extrems i en segon lloc per prendre’s seriosament qualsevol recomanació dels pares (no pensar que és sobreprotecció) i qualsevol indicació dels propis nens (no pensar que diuen mentides!!)
Us heu fixat que algunes vegades a les pelis o a les series de televisió, els nens “tontets” són al·lèrgics? Crec que això també és degut a la falta d’informació, el que provoca una frivolitat perillosa per part d’alguns professionals que s’hi dediquen. El tema de l'al·lèrgia es fa servir com a recurs per fer riure, aquell nen que sempre esternuda i li cauen els mocs ... o bé el nen al·lèrgic és sinònim de reprimit, que no sap divertir-se ... Jo crec que això és un missatge perjudicial ja que els nens que ho són poden sentir-se malament i els que no ho són poden pensar que això de ser al·lèrgic és alguna cosa de la que es poden riure. Tot i que crec que encara que siguis al·lèrgic s’ha de procurar fer vida normal i no obsessionar-se, el que no pot ser és que no es respecti a les persones i sobretot als nens que ho pateixen. En canvi a la pel·lícula “Lluvia de albóndigas”, on hi surt una noia al·lèrgica al pol·len, la forma de tractar-ho és força correcte. Sempre hauria de ser així. A part de que fan un “lleuger” intent d’anar contra el menjar escombraries. Mireu la web, és molt divertida pels nens.
La meva mare: El cas és que
dels quatre amics, tres són al.lèrgics a alguna cosa. Sheldon a les abelles, Leonard
a la lactosa i el blat de moro i Howard als cacauets. Es riuen molt de les
al.lèrgies però sense fer mal. És a dir, tots són solidaris ja que a l’hora de
menjar (i en cada capítol dinen o sopen junts com a mínim una vegada) tots
tenen en compte les al.lergies d’en Leonard i sobretot d’en Howard que és el
qui ho passa pitjor, però a la vegada li treuen ferro i s’ho prenen amb humor.
